La mirada, un conte d’autocura

L’autocura neix del despertar de la consciència cap a la nostra pròpia vulnerabilitat. Per a poder deixar-nos-la sentir i connectar-hi, és necessari ampliar la mirada sobre nosaltres mateix@s, atrevir-nos a mirar cap endins, donant-nos permís per ser qui som i acceptar-nos sense judici, abraçant-nos sense condicions.

Us convidem a llegir el conte i a mirar-vos als ulls, els vostres i els de qui tingueu a prop!!

Eren de ferro, de color gris i els vidres tenien una grossor de cinc centímetres, el seu tacte era fred. Molt fred. De fet semblaven dos objectius d’una càmera fotogràfica. Pesaven moltíssim aquelles ulleres, sentia com les cervicals se’m carregaven al sostenir-les. El venedor m’havia dit, que si era capaç de dur-les durant el temps necessari, començaria a canviar la meva mirada vers el món. Només per això, creia que valia la pena aguantar el pes que sentia al dur-les.

Quan el venedor m’acostà el mirall per veure com em quedaven, el primer que vaig pensar al veure’m, és que la gent pensaria que estava boja. El que jo sentia i cada vegada amb més presència, era la necessitat urgent de fer un canvi de mirada per no caure en la desesperança.

Quan em vaig mirar al mirall, no em vaig trobar tan estranya, de fet fins i tot m’agradava com em quedaven. Em donaven un aire enigmàtic que ja m’estava bé. A més, també tenia la certesa, que ningú em reconeixeria, i això em facilitaria les coses per iniciar el canvi que tant desitjava. Així que finalment, em vaig decidir a provar-les. El venedor m’havia garantit que si no canviava la meva visió de veure les coses, les hi podia tornar sense cap compromís. Així, que vaig sortir de la botiga amb elles posades i em vaig disposar a anar a fer una volta, per començar a posar en pràctica el canvi de perspectiva.

La meva sorpresa quan vaig posar els peus al carrer, va ser que només veia ulls. Uns ulls enormes. Hi havia ulls per tot arreu on mirava. Alguns anaven tot passejant, uns en bicicleta, d’altres a peu, d’altres en cadira de rodes i d’altres conduïen el seu propi vehicle. En un primer moment, em vaig espantar. Vaig pensar que havia caigut en la dimensió desconeguda. Vaig decidir no angoixar-me i seguir la caminada per esbrinar què estava succeint al meu voltant.

Vaig decidir baixar per la rambla fins a veure el mar. Mentre caminava, gaudia veient com n’eren de diferents tots els ulls amb el que m’anava creuant. Alguns eren de color blau, d’altres verds i alguns de color mel. N’hi havia alguns en forma d’avellana, d’altres molt rodons i d’altres que semblaven xinesos. Alguns fins i tot, anaven pintats amb unes llargues pestanyes rissades que els acompanyaven. Era la primera vegada a la vida que tenia uns ulls tant a prop i em sentia privilegiada de poder observar la seva morfologia d’una manera tant exagerada, els colors, la forma, la lluïssor, la pupil·la, el blanc, tot prenia una rellevància descomunal.

Quan ja portava un parell d’hores observant els ulls amb qui m’anava creuant pel camí, vaig començar a observar no només l’aspecte que presentava cada ull, sinó l’emoció que transmetien. Alguns semblaven molt tristos, d’altres se’ls veia enamorats, n’hi havia d’atemorits, d’alegres, d’innocents, d’espantats, de somniadors, d’esperançats, n’hi havia de tota mena i tots transmetien alguna emoció. Això, em va fer ser conscient que feia molt de temps, potser massa, que no mirava a ningú directament als ulls. I a la persona que feia més temps que no mirava, era a mi mateixa. De cop i volta, em vaig sorprendre pensant que no podia pretendre canviar la meva mirada sobre les coses, si ni tant sols sabia què expressaven els meus ulls. Així, que em vaig proposar tornar cap a casa, treure’m les ulleres i posar-me davant del mirall. Havia d’esbrinar què em transmetien els meus ulls. Aleshores, vaig entendre que aquest era l’únic camí per saber què era allò que realment volia canviar de la meva mirada sobre el món i la meva pròpia vida.

Autora: Laia Piqué Liquete.

Barcelona, gener de 2014.